Públic

“Només quan ens atrevim a sortir de la nostra zona de confort, descobrim no qui som, sinó qui podem arribar a ser.”

Durant aquest temps, el meu procés d’aprenentatge ha estat marcat per un gran pas endavant: deixar enrere la meva àrea de confort. Venint d’una trajectòria llarga i sòlida en l’àmbit social i la gestió de persones, assumir el repte d’entrar en el món educatiu com a docent de Formació Professional m’ha suposat un autèntic desafiament personal i professional.

Sortir de la meva àrea de confort ha significat enfrontar-me a contextos desconeguts: aprendre un llenguatge pedagògic específic, entendre els marcs normatius de l’educació formal, adaptar les meves habilitats comunicatives a l’aula i, sobretot, repensar la meva manera d’acompanyar a les persones des d’una mirada educativa sistematitzada i planificada. Aquest procés no ha estat immediat ni còmode, però justament en aquest desconcert inicial he trobat l’espai per créixer i transformar-me.

Un dels reptes que més ha posat a prova aquesta capacitat d’adaptació ha estat la preparació de programacions didàctiques. Elaborar programacions no és només una qüestió tècnica; implica una reflexió profunda sobre què volem ensenyar, com ho volem ensenyar i, especialment, per a què ho fem. He hagut d’aprendre a dissenyar seqüències d’activitats coherents, que tinguessin en compte no només els continguts curriculars, sinó també les competències professionals i transversals, amb una atenció especial a les soft skills, que considero fonamentals.

A més, l’elaboració de programacions m’ha obligat a fer un exercici constant d’equilibri entre el que és desitjable i el que és viable: ajustar les propostes a la realitat dels grups, a les necessitats individuals de l’alumnat i als recursos disponibles. Aquesta tasca ha requerit un alt grau de planificació, de creativitat i, alhora, de flexibilitat per adaptar-me als imprevistos que sempre apareixen a l’aula.

Aquest desafiament m’ha ensenyat que ser docent no és només transmetre continguts, sinó construir espais d’aprenentatge on l’alumnat pugui desenvolupar el seu potencial de manera integral. Ha estat una feina exigent, però també enormement satisfactòria, perquè m’ha permès connectar la meva vocació d’acompanyament amb una mirada pedagògica més estructurada i reflexiva.

Mirant enrere, puc afirmar que aquest camí m’ha donat eines que van més enllà de la teoria: m’ha ajudat a consolidar la paciència, la resiliència, l’organització i, sobretot, la passió per l’educació com a motor de canvi. M’he adonat que, tot i que deixar l’àrea de confort genera incertesa, també obre la porta a oportunitats d’aprenentatge que difícilment haurien aparegut si hagués restat en allò que ja dominava.

En definitiva, el meu procés d’evolució com a estudiant ha estat, i segueix sent, una aventura de descoberta personal i professional, plena de reptes que m’han fet més forta, més conscient i més compromesa amb el meu nou rol com a docent.